dimecres, 27 de febrer de 2008

EL CASTELL DE CASTALLA


Construït entre els segles XIV i XVI, i restaurat recentment, corona la muntanya a partir de la qual el poble de Castalla s' escampa. Castalla fou un poble de tradicio agricola i ramadera, i s' ha convertit en un nucli industrial, comercial i de serveis, amb una poblacio superior als 9.000 habitants.

EL RIU VERD


Poc resta ja del riu, ja que fa més de 20 anys que no ha tornat a eixir ni una gota d´aigua del seu naixement, a la Marjal d´Onil. A partir de la depuradora de Castalla i Onil, un mínim naixement manté el seu cabdal, amb les esporàdiques aportacions de l´aigua depurada, o de les aigües pluvials del poble canalitzades per un col.lector. Una part del recorregut del riu té un interessant bosc, amb àlbers blancs, xops i moribunds oms. Els esbarzers, els rosers bords i els rebrotins d´oms formen denses i impenetrables bardisses entre el bosc.

LA SERRATELLA


Serreta immediata a Castalla, amb formes de cresta rocosa i àrida. El castell s´ubica en una muntanya aliniada amb ella, però separada. A partir de la Serratella comença a agafar altura la serra de l´Arguenya, en l´Alt de Guerra, escenari de la Batalla de Castalla durant la Guerra de la Independència. Encara podem observar les restes d´una trinxera al capdamunt de l´alt.

FORNS D´ALGEPS


Al peu de la serra de Castalla, l´aflorament de materials algepsosos han afavorit l´extracció de l´algeps. En les canteres encara es conserven alguns forns d´algeps, mostra d´una activitat extinta.

LA FLORIDA DE L´AMETLER


Al mes de febrer esclata la flor de l´ametler. Alguns sectors agrícoles del terme de Castalla es tornen d´un blanc rosat, un espectacle colorista que anuncia que l´hivern comença a afluixar, els dies allarguen, però les gelades tardanes amenacen tots els anys la collita.

SERRA DE L´ARGUENYA


Aliniada de sud-oest cap a nord-est, vista des de Saix pareix una gran taca verda sobre terres seques i aspres de vinyes, ametlers i oliveres, enlairada més de 700 metres per damunt la vall. Abans abundant en fonts, moltes d´elles es troben dins de finques particulars i no es poden visitar, i d´altres ja s´han assecat.

LA PENYA DE L´ÀGUILA


El primer cim superior a 1000 metres de llevant cap a ponent de la serra de l´Arguenya. Després vindrà el Cantal del Llamp, i el vèrtex geodèsic del la Replana (1228).

LA FONT DE LA CARRASCA


Abans amb un bon xorro de fresca aigua, ara amb un filet que a penes dóna per a arribar a mantindre plenes l´antiga bassa i el nou dipòsit contra incendis, és la més coneguda del terme de Castalla. Molta gent dels pobles dels voltants pujava a poar. La font de la Carrasca ja no és el que era, però continua éssent punt obligat per als excursionistes que recorren la serra per a poder omplir les cantimplores i donar uns glops de bona aigua.

EL POU DE NEU DEL CARRASCAR


És un dels últims que es van construïr. Conserva una perfecta teulada de lloses de pedra, que amenaça ruïna. Als seus voltants, l´ombria de pinar i carrascar està declarada micro-reserva de flora.

LA PENYA DEL QUEIXAL


Amb 1193 metres i la desfigurant línia d´alta tensió, que la travessa, la Penya del Queixal és la segona altitud de la serra de l´Arguenya. Els seus pinars, frondosos, són dels més extensos de la serralada. Pels penyassegats del cim, de quan en quan es pot veure alguna solitària àguila sobrevolant l´alta valleta del Carrascar i la Torreta, o a l´altra banda les Fermoses.

LA FONT DEL LLOP


A mitjan camí entre Castalla i Saix per la serra, ja fa anys que la font del Llop, degut a les sequeres i a la sobreexplotació dels aqüífers està pràcticament esgotada. El seu gotejar no dóna ja ni per a omplir el llarg abeurador, i molt menys per a omplir la gran bassa, sempre buida. El seu nom llegenari ja no fa honor a la decebedora fontiua, això sí, emmarcada en una preciosa valleta d´ametlers envoltada de bons pinars.

EL BARRANC DEL NEGRE


Un barranc de curioses formacions de tolls i salts, eixut, que baixa entre les serres de Castalla i l´Arguenya. Durant el seu discórrer per la serra és un autèntic jardí botànic, on creix l´escàs i aromàtic poliol, el té de roca, la colorista noguerola, la trepadora heura, austeres savines i retorçades carrasques, com la de la foto, sempre entre un dens pinar que en alguns trams a penes deixa passar la llum del sol.

LA COVA DE LA PÒLVORA


En un revolt del barranc del Negre, abundant en coves i tolls, s´obri una de les més amples: la cova de la Pòlvora era un amagatall de roders o bandolers. Encara es conserven dos morters on picaven la pòlvora. Davant la cova hi ha un preciós salt, que quan esporàdicament al barranc baixa aigua (després de fortes pluges torrencials), es formaria una cascada vistosa.

EL PI DE LA CASETA L´ÀNGEL


Un monumental pi pinyer a l´ombria de l´anomenada Serra de Castalla o Lloma Llarga, és visible des de bona part de la Foia de Castalla. S´alça imponent sobre la resta del bosc, compost per pi blanc, carrasca i algun rodal de pi pinyer. La zona és apropiada per al rovelló si les pluges de finals d´estiu han estat quantioses.

EL MAIGMÓ


Amb 1296 metres, el Maigmó és la major altitud de tot el massís. Té una forma piramidal, d´exigent pujada. Cap a ponent té un tallat rogenc, que vist des del barranc de la Xau és impressionant. El seu cim és el millor mirador sobre la comarca de l´Alacantí, molt més que l´àrea recreativa del Balcó d´Alacant, des d´on ix la senda que corona el cim. En dies clars es poden albirar serres llunyanes com Espuña.

PLANISSES


És un dels llocs més deliciosos de tota la serra del Maigmó. Un altiplà a prop de 1100 metres, on els sembrats conviuen amb pinars i carrascars. Els dos masos de Planisses, en ruïnes, són l´escenari de dues de les tres novel.les del Cicle de Cassana, de l´escriptor castellut Enric Valor. És un paratge que convida al descans, a passar un dia de contemplació, així com també un sossegat passeig, la meditació o el recolliment. La pau que es respira a aquestes altures és un plaer per als sentits. Els estius són més suaus que a l´interior de la Foia, i més encara que a les terres baixes de l´Alacantí. Després de les fortes tronades primaverals, les cadolles del malladar del voltant dels masos s´omplin d´aigües cristal.lines, i alguns regalls que baixen del bosc arriben a formar algun rierol d´aigües cantarines. Pels seus voltants hi ha un pou de neu al bell mig d´un pinar, un meravellós avenc que es pot recórrer després de baixar un salt amb cordes, i la cova de Mossén Francesc, al capdamunt de la serra.

POU DE NEU DEL MAIGMÓ


En un dels racons més ombrívols entre el Maigmó i el Maigmonet romanen les restes d´aquest xicotet pou de neu. Al seu interior trepa l´heura i creixen les falgueres al seu fons, així com alguns rosers bords.

EL CANTAL DEL PIXADOR.


És l´última estribació del Maigmó, i es precipita sobre el pas de l´autovia Alacant-Alcoi. El seu desnivell, vist des del seu cim, resulta vertiginós.

EL MAIGMÓ NEVAT


Cada vegada és menys freqüent vore el Maigmó nevat. Tot i la seua altitud (1296 metres), la seua proximitat a la mar fa que el Maigmó no siga tan fred a l´hivern com altres serres més interiors d´altitud semblant, però també més fresc a l´estiu.

TIBI


Des de la vila de Tibi es veu la silueta del Maigmó de perfil, distingint perfectament l´ombria boscosa i la solana de roca quasi nua, castigada pels vents i el sol.

L´EMPENYADOR I EL CARRASCARET


Aquestes dues muntanyes emmarquen el Portell de Catí. L´Empenyador és una bella cinglera allargada, amb una vegetació purament mediterrània, selvàtica, on arriben a creixer algunes plantes exigents en humitat com la falguera, el rusc o l´herba de melic. La seua altitud és de 1260 metres, éssent la segona altura de tota la serralada. El Carrascaret en té 1243, una forma més arredonida, i quasi al capdamunt de la seua fresca i boscosa ombria, un pou de neu.

LA CRESTA DEL FRARE


Seguint la carena descendent de l´Empenyador cap a Petrer, els espadats es fan més abruptes i aspres, formant una atractiva cresta, que acaba de sobte en el barranc del Badallet. En el punt on la cresta interrompuda intercepta el barranc, una antiga presa colmatada, anomenada el Pantanet, retenia les aigües del barranc. Ara es precipita per una preciosa tosca un petit doll d´aigua en fils. L´aigua prové d´una font que brolla uns centenars de metres barranc amunt. Per la penya hi ha una canaleta excavada per on corre el mínim corrent.

EL XORRET DE CATÍ


Aquest alcavó, restaurat l´any 1997, dóna nom a l´hotel que la Diputació va construïr sobre les restes d´una anterior residència de TVE. Aquest indret disposa de diverses àrees recreatives, una zona d´acampada i un refugi. Els caps de setmana i les èpoques vacacionals, molta gent hi puja a passar el dia, a caminar, fer esport, o turisme rural.

MONUMENT AL CICLISTA


Fins al moment, tres anys una etapa de la Volta Ciclista a Espanya ha tingut el final en l´endiablat port del Xorret de Catí. Per aquest motiu s´ha bastit a la vora de l´hotel aquest monument en honor al ciclista, que ha de posar totes les seues energies en pujar aquest curt, però exigent port, d´una mitjana superior al 12 % de pendent, i amb un tram màxim del 19 %.

L´ARENAL DE L´ALMORTXÓ


Aquest és, amb tota seguretat, el paratge més singular de tot el massís. Una vessant d´arena sobre una rambla desèrtica. L´Ajuntament de Petrer el va declarar Paratge Natural Municipal. Hi han diverses teories sobre l´origen de l´arenal, però la més probable és que tinga un origen sedimentari.

LA FONT DE L´ESCURINA


Una vegada ens endinsem en la valleta de Caprala des de Petrer, el paisatge desèrtic i erm dels camps entre Petrer i Saix, canvia, s´obrin barrancs preciosos, com el de Peret i l´Escurina, i trobem alguna font. La de l´Escurina és cabdalosa, però està canalitzada. Només es deixa brollar aquest doll per a beure.

RABOSA


Finca propietat del Centro Excursionista Eldense. Hi ha un bar i alberg. Des d´ací es pot accedir a llocs com els Rasos de Catí, el Racó Bell, el Zit, el Pantanet, la Penya Foradada, el Clot de les Manyes, l´Ermita de Catí, el Xorret de Catí o el Puntal del Moro.

SENDERS P.R.


El terme de Petrer és una de les zones de major densitat de senders senyalitzats com a P.R. Els seus barrancs i muntanyes, pinars i valletes, són molt agradables de caminar. Perdre´s pels seus camins i sendes és tot un plaer. Des de Rabosa, el Racó Bell o el Xorret de Catí (Castalla), ixen alguns senders senyalitzats que recorren el cor d´aquest extens massís.

LA PENYA FORADADA


Amb la modesta altitud de 988 metres, una paret vermellosa alçada sobre el pinar amb un curiós forat que la travessa, la Penya Foradada és un lloc molt freqüentat pels escaladors. Té algunes vies d´escalada molt apropiades per a principiants.

SERRES DE PETRER


Des de les antenes del Maigmó tenim una àmplia vista de la trencallosa orografia del terme de Petrer: els Rasos de Catí, la Penya Foradada, i al fons, la majestuosa estampa del Zit. En primer terme, la fondalada del Clot de les Manyes.

L´ESTRET D´AGOST


Un altre barranc encaixonat entre el Maigmó i els Rasos de Catí és l´Estret d´Agost, que en aquest cas desaigua les vessants de la Penya Foradada, el Maigmó, el Maigmonet i l´Alt de Guisop, cap al sud. Més avall, aquest barranc esdevidrà una rambla eixuta. Algunes restes d´assuts i séquies ens indiquen que antigament va portar un cabdal d´aigua. Ara només en temps de pluges, la llera rocosa de l´estret arriba a formar algun tollet.

RASOS DE CATÍ


Amb una altitud de 1002 metres, aquest esmolat espadat tanca la plana de l´Alacantí pel nord, fent de pont entre el Zit i el Maigmó. Si ens fixem, tota la vessant sud està destrossada per carrers. Una urbanització a mitjan fer ha desfigurat la serra, erosionant uns terrenys argilencs, molt sensibles a la desertització. Per sort, la pressió dels petrerencs va aturar la barbàrie, i no es va arribar a construïr cap xalet.

RACÓ BELL


En un estret calcari format entre els Rasos de Catí i el Zit desaigua el barranc del Racó Xoli, en un paratge anomenat per la gent de Petrer "Racó Bell". És zona d´acampada, i en temps de pluges arriba a córrer un petit rierol, remansat en una xicoteta presa, ara plena de sediments. L´ombria del Racó Bell té una interessant vegetació, que ens fa oblidar que ens trobem en un indret semiàrid. Apareixen pins blancs, alguna carrasca, llentiscle, cepell, heura, romaní, aritjol...

SOLANA DEL ZIT


Vista des de Montfort del Zit, la solana presenta un aspecte totalment desèrtic. Els voltants de Montfort són àrids, només enverdits per la vinya de raïm de taula. Montfort té un dels índexs pluviomètrics més baixos del País Valencià (menys de 300 mm).